La vida política espanyola ofereix un escenari inèdit i inimaginable vista l’experiència parlamentària viscuda durant les últimes quatre dècades de règim constitucional.
Ningú haguera intuït mai que s’activara el mecanisme previst en l’article 99.5 de la nostra Constitució davant la impossibilitat d’investir President de Govern i es repetiren unes eleccions generals. I, pitjor encara, mai ningú haguera imaginat que fóra hipòtesi, si més no remota, la celebració d’unes terceres eleccions. Els processos electorals són l’instrument de legitimació de l’acció de govern –el que no és poc – però no més. El substantiu radica en l’exercici de l’acció de govern per al desenvolupament de polítiques públiques. I, a aquests efectes, acabarem acumulant els espanyols quasi un any perdut.
El moment polític present evidencia un esborronador dèficit de lideratge polític. La realitat política mundial i europea ve marcada durant les últimes dues dècades per l’absència de referències polítiques que impulsen polítiques públiques que facen progressar al conjunt de la societat. Resulta, cree, innecessari posar nom i cognoms a tan clamorós buit però s’evidencia prolixa la relació de successos que ho demostra: invasió de l’Iraq, falta de governança europea, Brexit, etc.
A Espanya, la falta de lideratge polític té un nom: Mariano Rajoy. La seua particular tàctica política ha vingut presidida per la inacció i, desgraciadament, la realitat li ha premiat pel que sembla difícil preveure que vaja a canviar. Sent el candidat del partit més votat en les eleccions del 20 de desembre va negar al Cap de l’Estat ser candidat a la investidura en dues ocasions. Els electors van premiar la seua indolència amb catorze escons més i, lluny de celebrar l’impuls rebut amb un pla d’acord i concert viable, segueix esperant al fet que la resta dels partits li porten a Moncloa la corona presidencial.
Però el pitjor del moment polític que vivim no és l’esperpèntica ganduleria de Mariano Rajoy. Més feridor resulta l’exercici de falsejament ideològic que pretén instal·lar-se per bon part dels actors polítics. Amb major o menor intensitat tàctica, Rajoy, Rivera i Iglesias afirmen o insinuen que el PSOE ha de recolzar o recolzarà la investidura de Rajoy amb la seua abstenció jugant amb el mantra, en definitiva, que PP, PSOE i C’s formen una realitat ideològica i/o programàtica adjacent o equivalent que els fa fàcil el pacte. En fi, que són part d’una mateixa realitat. Flac favor se li fa a l’articulació política del país quan s’espenta en aquesta adreça d’enfangament de les conviccions ideològiques. Perquè ningú dubta que PP i C’s configuren un bloc de centre dreta que els seus homòlegs ideològics territorials són el PNB i a antiga CiU. El PSOE ha sigut i és un partit amb responsabilitats de govern i amb un alt sentit de la lleialtat constitucional perquè funcione el nostre règim democràtic. Però ningú ha de confondre aquesta disposició institucional amb un buidament ideològic que li possibilite qualssevol pactes.
Abans de res, el PSOE, com a instrument polític, és l’alternativa política del centre esquerra espanyol, açò és, de l’ideari de canvi i progrés presidit per la justícia social. Afirmar, en fi, que “tots som més o menys iguals” ideològicament és una basta tàctica conjuntural que no es compadeix amb la realitat. I la realitat no és una altra que el PSOE mai podrà investir un President de dretes a risc de perdre la seua essència ideològica i deixar de ser útil a aqueixa gran part de la societat les conviccions de la qual requereixen un instrument polític en el qual veure’s representada. I en aqueix debat ens trobem: el de les conviccions.
.Artemi Rallo és diputat del PSPV-PSOE al congrés dels diputats per la província de Castelló.
